Carta de felicitació als educadors/es des de Mexicali

En Dani Velázquez, escolapi de Mexicali, ens ha fet arribar una felicitació per a tots els mestres amb motiu de la celebració del dia del mestre a Mèxic.

Ens ha agradat tant que no podem estar-nos de compartir-la amb tots vosaltres, perquè al cap i a la fi expressa allò que fem i som la gent de can colapi. 
Gaudeix-la:

Carta de felicitación a maestros y maestras.

¡Felicidades!

“Un solo abrazo, nos da pie para sentirnos queridos”

Cada mañana en el horizonte embrumado, atrapados entre el dren de agua sucia, y un basurero, aparece don Juan con sus nietos, Juanito, Yami y Marcos, vienen caminando a nuestra Escuela. La mamá de estos tres angelitos, Mirna, se ha ido de casa ayer en el atardecer, siguiendo el mundo de las adicciones. Su abuela Roma asiste con todo su cansancio en sus hombros y en sus ojos al taller de costura. Ella nos enseña valientemente cómo hay que responder a la vida diaria.

Don juan sonríe, luego de jalar el brazo de Yami para que no tropiece con la lata tirada en el piso, y piensa, que bueno que mis nietos asistan a esta Escuela que los aman, les acompletan el amor que Mirna se llevó, sus ojos se limpian con dos lágrimas que no avisan su salida. Juanito, Yami y Marcos tienen sentimientos encontrados, una veta de tristeza hay en su mirada, de pronto ven a su maestra que los espera con un abrazo cariños… su alma se alegra, da un respiro discreto de alivio. Don juan vuelve a sonreír y mira cómo se alejan sus nietos brincando en un pie al salón. Un solo abrazo, nos da pie para sentirnos queridos.

¡Qué fácil es educar!

¡No nos cansemos de hacer el bien por favor!

¡Feliz día a todas y a todos!

Dani, escolapio.

Nou WEB de les Califòrnies

Els escolapis de la Viceprovíncia de Les Califòrnies, inauguren web. Podeu accedir-hi aquí:

https://epiacalifornias.org/

Reflexions en veu alta... José Martín

El retorn a l’essència…
Un viatge de només set dies i tots set amb un sentiment de càrrega emocional de molt més temps. Són molts els detalls, les emocions i el sentiment d’estar contínuament rebent i aprenent que no pas el que vàrem poder aportar, i tenir la sensació de tastar de forma molt concentrada, l’essència calassància.

Encara em sorprèn la facilitat de la gent d’obrir el cor i compartir veritable vida amb una facilitat que espanta, des de la nostra experiència del mal anomenat primer món. Sota aquesta mirada, em plantejo si no som nosaltres els qui anem tres passes enrere. Ens porten avantatge en autonomia i els propis alumnes, nens i nenes de 9 i 10 anys anys, esdevenen veritables mestres dels seus companys més petits. D’això a Catalunya en diem “aprenentatge entre iguals”, la base de l’educació emocional i del Summem, que aquí es respira d’una forma tan clara i senzilla com potent a las escuelitas de tareas en Mexicalli i Tijuana.

Tot plegat un projecte que aporta els infants autonomia, responsabilitat, capacitat crítica i un compromís profund amb la seva comunitat que els permet somiar, i en molts casos fer realitat, un futur millor que els tregui del cercle de pobresa i violència que els envolta.

Hem volgut recollir algunes de les frases o sentiments viscuts amb els nostres germans i germanes mexicans. Penso que són el millor testimoni de la nostra vivència i que demostren la potencialitat d’un agermanament on Catalunya i les Califòrnies poden aprofitar-se’n del millor de cada realitat, i esdevenir millors en molts sentits. Una experiència que exemplificaria l’esperit del passat Congrés Mundial Escolapi per fer realitat el contacte entre Països, creant xarxa entre realitats escolàpies per aprendre JUNTS.


Frases recollides de pares, mares, tíos, tias, coordinacions i nens i nenes amb les que vàrem compartir moments molt especials. Gràcies a tots i a totes i també els meus companys i companyes de viatge, amb els que hem acabat fent un vincle molt especial pels moments viscuts. A les nostres aules practiquem els DEIS amb els nostres alumnes en franges determinades...aquí tenen la sort de viure-les a temps complert!

“Regañar a unos padres porque los queremos Y NOS IMPORTAN SUS HIJOS.”
“Apreciar una camiseta porque me reconoce como maestrillo”
“Entrar en nuestro Instituto Jose de Calasanz sintiendo seguridad y cariño, donde en la periferia mataron a un exalumno de cachiverano.”
“Sentir el Summem en las actividades de las escuelas de tareas donde prima la cooperación sencilla y profunda.”
“Visualizar la simbiosis entre la formación no formal y la formal.”
“La importancia de divertirnos haciendo lo que hacemos. Buscar la diversión de los niños y cuidar la diversión de los educadores.”
“El trabajo para potenciar la autonomia y confianza en chavales donde en la calle se les machaca la autoestima.”
“El valor real que los padres reconocen de la educación en valores que en las Escuelas Pías se les ofrece.”
“La importancia del proyecto compartido en cualquier parte del mundo. La potencia de involucrarnos juntos para mejorar la escuela”
“La preocupación compartida de las madres de Mexicali por la continuidad de sus hijos en la secundaria, no queremos perder a nuestros hijos en la delincuencia.”
“El desgaste emocional del maestro, pero vivido con alegría por el vínculo que se establece con el alumno.”
“Como las escuelita de tareas son un ejemplo de transformación del mundo, de su mundo, porque ayuda a mejorarlo.”
“Reconocer con becas el compromiso y implicación de los voluntarios con el proyecto.”
“Dar un abrazo emotivo a una persona que acabas de conocer y que ya empiezas a estimar.”
“Recibir la confirmación de deducción para las empresas y poder acceder a más captación de fondos, justamente en el segundo aniversario de la muerte del P. Jaume Pallarolas.
“Las estructuras administrativas no están pensadas para los pobres.”
“Encontrar a 4 niños abandonados y sin dudarlo ayudarlos. Sin entonces imaginarlo, serían la semilla de 3 hogares de acogida que hoy ayudan a 14 chavales de 3 a 12 años de edad.”
“Con estos niños abandonados he bajado al infierno pero muchas más al cielo.”
“Somos la escuelita mas chingona. TIJUANA”.

TOT AIXÒ I MÉS….ÉS L’ENORME PROJECTE DE LAS CALIFORNIAS.

Reflexions en veu alta.... Antoni Burgaya

Després d'una vivència com la que hem tingut visitant la viceprovíncia de les Califòrnies, un pensa que ha de deixar passar temps per poder-la digerir, perquè realment és una experiència que no deixa indiferent, que impacta si o si.

El primer que vull escriure i compartir és un agraïment immens a totes les persones que ens van acollir i ens van acompanyar. Realment, l'equip de persones locals, capitanejades per l'Hilario Flores (viceprovincial) i el Dani Velázquez (assistent de missió i obres), ho van deixar tot durant deu dies per acompanyar-nos en aquesta trobada entre un grup de persones de Calalunya i molts grups i equips de persones de Tijuana, Ensenada, Mexicali i Los Angeles. El seu acompanyament, la seva organització, el seu esperit de servei... en definitiva, el seu lideratge, varen fer que la trobada fos aprofitada al màxim. Gràcies!

Gràcies també a les companyes i companys de Catalunya que van fer l’esforç de  venir i que van fer possible que la vivència fos més compartida i profunda.

L'objectiu de la trobada era bàsicament conèixer, escoltar i construir projecte junts. I això hem fet. Com sabeu, per defensar alguna cosa s’ha d’estimar, i només estimem allò que coneixem. Doncs això volíem, i per aquest motiu vam acabar treballant conjuntament un document amb tres grans línies de futur: una primera línia en l’àmbit de la coordinació entre Catalunya i Les Califòrnies, una segona dins de l’àmbit del voluntariat i finalment una tercera línia en l’àmbit de la formació.

Han estat deu dies en una terra plena de contrastos. Normalment la vida té contrastos, i molts! Però els viscuts a ciutats com Tijuana i Mexicali, i a tota la viceprovíncia en general, tenen un to majúscul.

Globalment  dir que impacta veure l'esperit de superació, empoderament i acolliment que envolta sempre la presència escolàpia que ha sabut dissenyar un cercle virtuós d’alliberament de la persona i de transformació social. Transformació protagonitzada per la mateixa persona. La presència escolàpia, un exemple per a tots nosaltres. Allà on hi ha una nena o un nen que necessita ajuda, allà van els escolapis. La persona sempre al centre, Calassanç en estat pur.

Un espai com el que hem tingut la sort de viure ens ha fet aixecar la mirada i adonar-nos-en que sovint fem el ridícul. Perdoneu l’expressió, parlo per mi. Amb el Dani moltes vegades fèiem servir l'expressió "pinche ridículo" (gran ridícul) en veure com algunes de les actituds que tenim, davant de les realitats que hi ha al món, són totalment ridícules. No vull posar cap exemple en concret perquè descontextualitzat es podria interpretar malament, però segur que m’enteneu perfectament. Fem un “pinche ridículo” quan donem importància a segons quines coses, quan ens preocupem per segons què ... sé que és legítim, però manca precisament això, posar-hi contrast, aixecar la mirada.

Hi ha tasques que tenen molt de sentit, que valen la pena, que són realment importants. I la missió escolàpia a Les Califòrnies n'és una d'elles. La prova és que totes les persones que hi vàrem anar no volíem marxar. Ens sentíem molt ben acollides i alhora apreníem i compartíem. I el més important: construíem juntes. La presència escolàpia és un exemple de generositat, acollida i empoderament per a totes les persones. És un exemple de com educant l’entorn es forma una comunitat transformadora totalment revolucionària, alliberadora per a les persones i que mica en mica va canviant la realitat, la millora i és alhora protagonista del procés. Té molt de sentit i és molt important la tasca escolàpia a Les Califòrnies. Fa pensar en el Trastévere de Calassanç, en quan renuncia a la canongia dient que ha trobat a Roma la millor manera de servir a Déu, que té un somni, millorar el món mitjançant l’educació. I s’inventa l’Escola Pia.

Ara que comença el temps de Pasqua tinc ben clar que aquesta trobada ha estat  l'inici i la continuació d'un camí de vida i d'esperança.

Que tingueu una molt bona Pasqua!

Antoni Burgaya Trullàs

Reflexions en veu alta.... Josefina Jou

EMPODERAR, CONFIAR, ESPERAR …

Ja no em queden paraules després del que la Montse i el Ramon han escrit, han dit tot allò que jo també portava al cor.

Però, hi ha una paraula que, encara que no sona molt bé, és la que millor definiria el que us vull explicar. La paraula es EMPODERAR.

He vist dones, nens i joves, al quals se’ls dona eines perquè la seva veu es faci sentir, se’ls fa conscients de la seva dignitat, del seu valor, se’ls fa confiança, se’ls dóna responsabilitat, se’ls fa sentir part important del projecte escolapi, en definitiva, es creu amb ells i elles. I ells i elles ho accepten, s’ho creuen i posen a disposició de la comunitat el seu temps, la seva vàlua, això els fa avançar constantment, els dóna força per créixer i transformar el seu entorn.

Dones, nens i nenes i joves que són maestritos i maestritas, tios i ties, cordinadors d’escuelitas, responsables de Cachiveranos, Veranos Felicices, catequistes, membres d’associacions, ...

Escoltar-los ha estat una font d’inspiració i esperança en pensar que canviar el món, malgrat tot, és possible. Voldria aprendre a confiar, a creure, a acceptar i donar l’altre tota la seva dignitat.

Gràcies a tots els que treballeu a les nostres Califòrnies pel vostre testimoni i la vostra manera de fer, n’hem d’aprendre molt. Moltes gràcies per tots els apapachitos i benediccions que hem rebut aquests dies, un do que ha d’anar donant fruits. Josefina

Reflexions en veu alta... Ramon Beringues

La paraula que crec que més s'ha repetit en la visita a Mèxic ha estat GRÀCIES.
GRÀCIES per l'oportunitat de fer aquesta visita
GRÀCIES per l'acollida dels escolapis mexicans
GRÀCIES per tots els treballadors i treballadores laics que ens han acollit, acompanyat, compartit, ensenyat
GRÀCIES per totes les famílies, especialment mares, que ens han obert casa seva i el seu cor
GRÀCIES per tota la joventut que ens ha fet riure i pensar
GRÀCIES per la canalla que ens ha fet sentir educadors i educadores, mestres

Aquesta visita és una visita plena de contastros i contradiccions, de situacions d'injustícia, d'incomprenció, d'abús, de desigualtat, de pobresa i alhora és una visita plena d'abraçades, d'entrega, d'acollida, d'agraiment, de presència humana i cristiana, de comunitat.

I amb tot això, jo em quedo amb una realitat inalterable: Els nens i les nenes són nens i nenes aquí, allà i a tot arreu. Són curiosos, volen saber, volen jugar, volen compartir, volens aprendre. Són riallers i participatius... Per això, l'educació dels infants i joves és la millor manera de donar eines a aquests infants per tal de poder transformar la societat, per poder viure en plenitud, per poder fer-se grans en valors i en humanitat. Allà ens han ensenyat que les comunitats es transformen amb la implicació de la mateixa comunitat i que sense la implicació de tots els agents és molt complicat dur a terme una transformació real de la societat.

Gràcies. Ramon Beringues

Reflexions en veu alta.... Montse Julià

Hem acabat el viatge i em sap greu tornar a casa. En tinc ganes sí, però em sento massa bé amb tota la gent que hem conegut.

M’emportaré moltes emocions i no voldria oblidar mai tantes coses que m’han fascinat.

No ha estat un viatge qualsevol. Ha estat un compartir moments inoblidables amb persones amb un gran cor. Ens han agraït infinites vegades que els haguem volgut anar a veure. He de dir que això m’ha sorprès realment perquè per mi no té preu tot el què ens han deixat viure.

A cada lloc que hem anat, testimonis de lluita i superació ens han acollit amb milers d’ “apapachos”. Ens han explicat experiències que commouen. Ens han fet partíceps del seu dia a dia. Ens han estimat. I sense haver-ho previst, els hem estimat i ens han emocionat.

Hi ha dues frases que hem sentit que voldria portar sempre amb mi. Una que es va dir fent referència a les “escuelas de tareas”:  “aunque venga un solo niño, aquí estaremos nosotros”.

I una altra que van dir amb els braços creuats davant del pit, el cap inclinat i els ulls tancats: “los padres siempre nos apapachan mucho”.

Me’n vaig amb un sentiment d’admiració i d’esperança.

Admiro el gran esperit de lluita que s’encomanen els uns als altres. Admiro la increíble feina que fan els escolapis donant veu a la comunitat i fent-la protagonista de la pròpia transformació a partir de l’educació.

Me’n vaig trista, perquè voldria ser aquí i allà, però contenta per l’esperit lluitador que he palpat i perquè confio que entre tots podem fer un món millor.

Montse Julià