El Blog

dijous, 5 d’abril de 2018

dimarts, 3 d’abril de 2018

Reflexions en veu alta... José Martín

El retorn a l’essència…
Un viatge de només set dies i tots set amb un sentiment de càrrega emocional de molt més temps. Són molts els detalls, les emocions i el sentiment d’estar contínuament rebent i aprenent que no pas el que vàrem poder aportar, i tenir la sensació de tastar de forma molt concentrada, l’essència calassància.

Encara em sorprèn la facilitat de la gent d’obrir el cor i compartir veritable vida amb una facilitat que espanta, des de la nostra experiència del mal anomenat primer món. Sota aquesta mirada, em plantejo si no som nosaltres els qui anem tres passes enrere. Ens porten avantatge en autonomia i els propis alumnes, nens i nenes de 9 i 10 anys anys, esdevenen veritables mestres dels seus companys més petits. D’això a Catalunya en diem “aprenentatge entre iguals”, la base de l’educació emocional i del Summem, que aquí es respira d’una forma tan clara i senzilla com potent a las escuelitas de tareas en Mexicalli i Tijuana.

Tot plegat un projecte que aporta els infants autonomia, responsabilitat, capacitat crítica i un compromís profund amb la seva comunitat que els permet somiar, i en molts casos fer realitat, un futur millor que els tregui del cercle de pobresa i violència que els envolta.

Hem volgut recollir algunes de les frases o sentiments viscuts amb els nostres germans i germanes mexicans. Penso que són el millor testimoni de la nostra vivència i que demostren la potencialitat d’un agermanament on Catalunya i les Califòrnies poden aprofitar-se’n del millor de cada realitat, i esdevenir millors en molts sentits. Una experiència que exemplificaria l’esperit del passat Congrés Mundial Escolapi per fer realitat el contacte entre Països, creant xarxa entre realitats escolàpies per aprendre JUNTS.


Frases recollides de pares, mares, tíos, tias, coordinacions i nens i nenes amb les que vàrem compartir moments molt especials. Gràcies a tots i a totes i també els meus companys i companyes de viatge, amb els que hem acabat fent un vincle molt especial pels moments viscuts. A les nostres aules practiquem els DEIS amb els nostres alumnes en franges determinades...aquí tenen la sort de viure-les a temps complert!

“Regañar a unos padres porque los queremos Y NOS IMPORTAN SUS HIJOS.”
“Apreciar una camiseta porque me reconoce como maestrillo”
“Entrar en nuestro Instituto Jose de Calasanz sintiendo seguridad y cariño, donde en la periferia mataron a un exalumno de cachiverano.”
“Sentir el Summem en las actividades de las escuelas de tareas donde prima la cooperación sencilla y profunda.”
“Visualizar la simbiosis entre la formación no formal y la formal.”
“La importancia de divertirnos haciendo lo que hacemos. Buscar la diversión de los niños y cuidar la diversión de los educadores.”
“El trabajo para potenciar la autonomia y confianza en chavales donde en la calle se les machaca la autoestima.”
“El valor real que los padres reconocen de la educación en valores que en las Escuelas Pías se les ofrece.”
“La importancia del proyecto compartido en cualquier parte del mundo. La potencia de involucrarnos juntos para mejorar la escuela”
“La preocupación compartida de las madres de Mexicali por la continuidad de sus hijos en la secundaria, no queremos perder a nuestros hijos en la delincuencia.”
“El desgaste emocional del maestro, pero vivido con alegría por el vínculo que se establece con el alumno.”
“Como las escuelita de tareas son un ejemplo de transformación del mundo, de su mundo, porque ayuda a mejorarlo.”
“Reconocer con becas el compromiso y implicación de los voluntarios con el proyecto.”
“Dar un abrazo emotivo a una persona que acabas de conocer y que ya empiezas a estimar.”
“Recibir la confirmación de deducción para las empresas y poder acceder a más captación de fondos, justamente en el segundo aniversario de la muerte del P. Jaume Pallarolas.
“Las estructuras administrativas no están pensadas para los pobres.”
“Encontrar a 4 niños abandonados y sin dudarlo ayudarlos. Sin entonces imaginarlo, serían la semilla de 3 hogares de acogida que hoy ayudan a 14 chavales de 3 a 12 años de edad.”
“Con estos niños abandonados he bajado al infierno pero muchas más al cielo.”
“Somos la escuelita mas chingona. TIJUANA”.

TOT AIXÒ I MÉS….ÉS L’ENORME PROJECTE DE LAS CALIFORNIAS.




Reflexions en veu alta.... Antoni Burgaya


Després d'una vivència com la que hem tingut visitant la viceprovíncia de les Califòrnies, un pensa que ha de deixar passar temps per poder-la digerir, perquè realment és una experiència que no deixa indiferent, que impacta si o si.
El primer que vull escriure i compartir és un agraïment immens a totes les persones que ens van acollir i ens van acompanyar. Realment, l'equip de persones locals, capitanejades per l'Hilario Flores (viceprovincial) i el Dani Velázquez (assistent de missió i obres), ho van deixar tot durant deu dies per acompanyar-nos en aquesta trobada entre un grup de persones de Calalunya i molts grups i equips de persones de Tijuana, Ensenada, Mexicali i Los Angeles. El seu acompanyament, la seva organització, el seu esperit de servei... en definitiva, el seu lideratge, varen fer que la trobada fos aprofitada al màxim. Gràcies!
Gràcies també a les companyes i companys de Catalunya que van fer l’esforç de  venir i que van fer possible que la vivència fos més compartida i profunda.
L'objectiu de la trobada era bàsicament conèixer, escoltar i construir projecte junts. I això hem fet. Com sabeu, per defensar alguna cosa s’ha d’estimar, i només estimem allò que coneixem. Doncs això volíem, i per aquest motiu vam acabar treballant conjuntament un document amb tres grans línies de futur: una primera línia en l’àmbit de la coordinació entre Catalunya i Les Califòrnies, una segona dins de l’àmbit del voluntariat i finalment una tercera línia en l’àmbit de la formació.
Han estat deu dies en una terra plena de contrastos. Normalment la vida té contrastos, i molts! Però els viscuts a ciutats com Tijuana i Mexicali, i a tota la viceprovíncia en general, tenen un to majúscul.
Globalment  dir que impacta veure l'esperit de superació, empoderament i acolliment que envolta sempre la presència escolàpia que ha sabut dissenyar un cercle virtuós d’alliberament de la persona i de transformació social. Transformació protagonitzada per la mateixa persona. La presència escolàpia, un exemple per a tots nosaltres. Allà on hi ha una nena o un nen que necessita ajuda, allà van els escolapis. La persona sempre al centre, Calassanç en estat pur.
Un espai com el que hem tingut la sort de viure ens ha fet aixecar la mirada i adonar-nos-en que sovint fem el ridícul. Perdoneu l’expressió, parlo per mi. Amb el Dani moltes vegades fèiem servir l'expressió "pinche ridículo" (gran ridícul) en veure com algunes de les actituds que tenim, davant de les realitats que hi ha al món, són totalment ridícules. No vull posar cap exemple en concret perquè descontextualitzat es podria interpretar malament, però segur que m’enteneu perfectament. Fem un “pinche ridículo” quan donem importància a segons quines coses, quan ens preocupem per segons què ... sé que és legítim, però manca precisament això, posar-hi contrast, aixecar la mirada.
Hi ha tasques que tenen molt de sentit, que valen la pena, que són realment importants. I la missió escolàpia a Les Califòrnies n'és una d'elles. La prova és que totes les persones que hi vàrem anar no volíem marxar. Ens sentíem molt ben acollides i alhora apreníem i compartíem. I el més important: construíem juntes. La presència escolàpia és un exemple de generositat, acollida i empoderament per a totes les persones. És un exemple de com educant l’entorn es forma una comunitat transformadora totalment revolucionària, alliberadora per a les persones i que mica en mica va canviant la realitat, la millora i és alhora protagonista del procés. Té molt de sentit i és molt important la tasca escolàpia a Les Califòrnies. Fa pensar en el Trastévere de Calassanç, en quan renuncia a la canongia dient que ha trobat a Roma la millor manera de servir a Déu, que té un somni, millorar el món mitjançant l’educació. I s’inventa l’Escola Pia.
Ara que comença el temps de Pasqua tinc ben clar que aquesta trobada ha estat  l'inici i la continuació d'un camí de vida i d'esperança.
Que tingueu una molt bona Pasqua!
Antoni Burgaya Trullàs

dimarts, 13 de març de 2018

Reflexions en veu alta.... Josefina Jou

EMPODERAR, CONFIAR, ESPERAR …

Ja no em queden paraules després del que la Montse i el Ramon han escrit, han dit tot allò que jo també portava al cor.

Però, hi ha una paraula que, encara que no sona molt bé, és la que millor definiria el que us vull explicar. La paraula es EMPODERAR.

He vist dones, nens i joves, al quals se’ls dona eines perquè la seva veu es faci sentir, se’ls fa conscients de la seva dignitat, del seu valor, se’ls fa confiança, se’ls dóna responsabilitat, se’ls fa sentir part important del projecte escolapi, en definitiva, es creu amb ells i elles. I ells i elles ho accepten, s’ho creuen i posen a disposició de la comunitat el seu temps, la seva vàlua, això els fa avançar constantment, els dóna força per créixer i transformar el seu entorn.

Dones, nens i nenes i joves que són maestritos i maestritas, tios i ties, cordinadors d’escuelitas, responsables de Cachiveranos, Veranos Felicices, catequistes, membres d’associacions, ...

Escoltar-los ha estat una font d’inspiració i esperança en pensar que canviar el món, malgrat tot, és possible. Voldria aprendre a confiar, a creure, a acceptar i donar l’altre tota la seva dignitat.

Gràcies a tots els que treballeu a les nostres Califòrnies pel vostre testimoni i la vostra manera de fer, n’hem d’aprendre molt. Moltes gràcies per tots els apapachitos i benediccions que hem rebut aquests dies, un do que ha d’anar donant fruits. Josefina

dilluns, 12 de març de 2018

Reflexions en veu alta... Ramon Beringues

La paraula que crec que més s'ha repetit en la visita a Mèxic ha estat GRÀCIES.
GRÀCIES per l'oportunitat de fer aquesta visita
GRÀCIES per l'acollida dels escolapis mexicans
GRÀCIES per tots els treballadors i treballadores laics que ens han acollit, acompanyat, compartit, ensenyat
GRÀCIES per totes les famílies, especialment mares, que ens han obert casa seva i el seu cor
GRÀCIES per tota la joventut que ens ha fet riure i pensar
GRÀCIES per la canalla que ens ha fet sentir educadors i educadores, mestres

Aquesta visita és una visita plena de contastros i contradiccions, de situacions d'injustícia, d'incomprenció, d'abús, de desigualtat, de pobresa i alhora és una visita plena d'abraçades, d'entrega, d'acollida, d'agraiment, de presència humana i cristiana, de comunitat.

I amb tot això, jo em quedo amb una realitat inalterable: Els nens i les nenes són nens i nenes aquí, allà i a tot arreu. Són curiosos, volen saber, volen jugar, volen compartir, volens aprendre. Són riallers i participatius... Per això, l'educació dels infants i joves és la millor manera de donar eines a aquests infants per tal de poder transformar la societat, per poder viure en plenitud, per poder fer-se grans en valors i en humanitat. Allà ens han ensenyat que les comunitats es transformen amb la implicació de la mateixa comunitat i que sense la implicació de tots els agents és molt complicat dur a terme una transformació real de la societat.

Gràcies. Ramon Beringues

Reflexions en veu alta.... Montse Julià

Hem acabat el viatge i em sap greu tornar a casa. En tinc ganes sí, però em sento massa bé amb tota la gent que hem conegut.
M’emportaré moltes emocions i no voldria oblidar mai tantes coses que m’han fascinat.
No ha estat un viatge qualsevol. Ha estat un compartir moments inoblidables amb persones amb un gran cor. Ens han agraït infinites vegades que els haguem volgut anar a veure. He de dir que això m’ha sorprès realment perquè per mi no té preu tot el què ens han deixat viure.
A cada lloc que hem anat, testimonis de lluita i superació ens han acollit amb milers d’ “apapachos”. Ens han explicat experiències que commouen. Ens han fet partíceps del seu dia a dia. Ens han estimat. I sense haver-ho previst, els hem estimat i ens han emocionat.
Hi ha dues frases que hem sentit que voldria portar sempre amb mi. Una que es va dir fent referència a les “escuelas de tareas”:  “aunque venga un solo niño, aquí estaremos nosotros”.
I una altra que van dir amb els braços creuats davant del pit, el cap inclinat i els ulls tancats: “los padres siempre nos apapachan mucho”.
Me’n vaig amb un sentiment d’admiració i d’esperança.
Admiro el gran esperit de lluita que s’encomanen els uns als altres. Admiro la increíble feina que fan els escolapis donant veu a la comunitat i fent-la protagonista de la pròpia transformació a partir de l’educació.
Me’n vaig trista, perquè voldria ser aquí i allà, però contenta per l’esperit lluitador que he palpat i perquè confio que entre tots podem fer un món millor.

Montse Julià

dimarts, 6 de març de 2018

I ja estem de tornada

Aquest dilluns hem fet les maletes i ja estem tornant cap a casa.
Arribem a Barcelona aquest tarda de dimarts. Ja penjarem una foto. Ara us deixem la darrera que ens hem fet en sortir de Los Ángeles i el vídeo com a "Àlbum dels records"
Han estat uns dies apassionants, que en properes entrades uns anirem comunicant, i també procurarem anar donant-vos notícies del que van fent els nostres amics a les Califòrnies.
Fins aviat !


Aquí a l'aeroport de Los Ángeles



I aquí a l'aeroport de Barcelona, acabats d'arribar.

dilluns, 5 de març de 2018

Chinchachoma, un escolapi singular

Els Hogares Calasanz de Tijuana, varen ser creats l'any 1974. Aleshores eren nombrosos els nens de carrer a les grans ciutats de Mèxic.
Va haver un escolapi barceloní, l'Àlex García Duran, conegut com a Chinchachoma, que va obrir el camí de l'Escola Pia entre aquesta infància, com va fer Calassanç en el seu moment. No es estrany veure aquesta foto del Chincha, a l'HOCATI


Chinchachoma va arribar a organitzar 18 llars per a nens de carrer a Mèxic, descrivint progressivament una pedagogia de treball amb aquests infants, per a ell "un diamant" per descobrir, com explica en aquest vídeo.





Per conèixer més podeu escoltar-lo parlant en una sessió d'Alcohòlics Anònims a Mèxic: tota una lliçó d'educació.






Resum fotogràfic

Avui dilluns ens mourem poc. Essencialment estarem tancats amb els coordinadors de l'acció de l'Escola Pia de Les Califòrnies, per veure quins acords de col·laboració podem fer, i després ja anirem cap a l'eroport pel viatge de tornada.
Però us deixem, per ara, aquest resum de la nostra visita. El Blog continuarà actualitzant accions dels escolapis de Les Califòrnies i de les nostres relacions amb ells.


diumenge, 4 de març de 2018

La muralla

Encara no feia ni una setmana que el president dels EUA havia assumit la presidència, que els Mexicans treien aquest curtmetratge, ple de tòpics i mites mexicans.




Hi ha murs que tenen fama històrica. Alguns llargs, d'altres no tant. Buscant per Internet en trobem alguns:

  • La Musalla de Ston a Croàcia, de 5,5 km.
  • El mur del Monument dels veterans del Vietnam  Washington, amb gairebé 60.000 noms.
  • La Muralla de Troya, a Turquia. actualment en runes.
  • El mur d'Adrià a Escòcia, a mb uns notables 117 km.
  • El Mur de Berlín, aixecat e 1961 i ensorrat el 1989. Ben conegut.
  • El Mur del Gran Zimbabue, al pais del mateix nom, el van aixecar entre el s.XI i XIV.
  • El Mur de Sacsayhuaman, que rodeja el santuari d'aquesta localitat, a Perú.
  • Les blaves muralles de Babilònia, del s.VI a.C, reconstruïdes per Saddam Hussein
  • El mur de les lamentacions, a Jerusalem, de l'any 19 a.C.
  • La Gran Murala Xinesa de 8.800 km,  que van trigar 21 segles a acabar-la.
  • I la muralla de Lugo, i la d'Àvila, i la de Carcasonne, i les de Micenes, i......
A Catalunya tenim les Muralles de Tarragona
I a Mèxic tenen el mur de la frontera entre Mèxic i EUA. 

Si els mirem tots en conjunt, trobarem que només un té el nom d'una persona, la muralla d'Adrià, i només una la supera en quilòmetres, la de la Xina.
Vist això, la Muralla de la frontera dels EUA amb Mèxic ostenta el trist rècord de ser la segona més llarga del món, i de la història, i té nom propi: la Muralla de Trump. Si bé no va ser ell l'ideòleg (va iniciar la fortificació Bill Clinton, i la va continuar Bush i Obama), la fama de l'endu Tump, per tenir-ho com a punt central en el seu programa electoral.

Alguns problemes sobre el mur de la frontera.
  1. La frontera té una distància de 3200 km. El mur ja està fet per les administracions anteriors en 1/3 part. Algunes altres zones són de difícil accés per l'orografia (rius, deserts, muntanyes).
  2. Segons un informe del Departament de Seguretat d'EUA, construir el mur costaria 21.600 milions de dòlars. 
  3. El president Trump diu que el mur el pagaria l'Estat Mexicà. Podria posar-se noves taxes al comerç i als visats provinents del sud, però això també comportaria pèrdues pels EUA.
  4. Moltes de les terres on aniria el mur són propietats privades, fet que significaria una expropiació massiva que comportaria altres problemes polítics als EUA.
  5. El mur que ja està construït des del mandat de Bill Clinton, s'ha mostrat insuficient i de fet no frena la migració il·legal.
  6. El Mur tindria un gran impacte mediambiental
  7. El mur limitaria el pas de les tribus americanes que resideixen al desert, especial a Arizona
  8. I la llista podria ser més llarga....
Per ara la resposta escolàpia és col·laborar en l'acció educativa als dos costats de la frontera, i el que hem intentat nosaltres quan hem visitat la muralla, malgrat de moment no sigui més que un gest simbòlic.













divendres, 2 de març de 2018

Visitem l'Hocati.

Els Hogares Calasanz  de Tijuana (HOCATI) van néixer l'any 1974 com a resposta dels escolapis de d'aquesta ciutat als nens i nenes del carrer.
Abans de presentar-vos l'Hocati, volem fer un parèntesi, per conèixer una mica millor la situació de la infància a Tijuana i a Mèxic en general, per entendre les raons que deixen els nens al carrer.

Era freqüent (potser ara una mica menys) veure nens i nenes que es passen el dia pel carrer, ja que l'escola només és al matí o a la tarda, i  no tenen ningú a casa perquè les jornades laborals a les "maquiladoras" són molt extenses i mal pagades. Per tant a "casa" només hi anaven per dormir.
El web "Maquiladoras: explotación y resistencia", indica quina és la problemàtica. I al Web "Que suene la calle", hi llegim:

Tijuana, como en muchos otros aspectos es un lugar donde se condensa este problema, donde la fuerte migración se acentúa porque aquí hay más trabajo, la posibilidad de cruzar a Estados Unidos, la búsqueda de oportunidades o algún pariente resultan atractivas para jóvenes y niños que se enfrentan con situaciones familiares desastrosas y deciden huir, porque cualquier cosa parece mejor que eso.
Muchos de los niños que huyen de su casa caen presas de la prostitución, las drogas o el alcohol luchando entre la delincuencia y la rehabilitación en búsqueda de una vida tranquila, que al final es lo que buscamos todos.

Però hi ha casos en què la situació és francament greu. Per exemple quan romandre a casa pot posar en risc la integritat del nen/a o bé quan els pares l'han fet fora de la casa per la raó que sigui. També n'hi ha que han estat abandonats o s'han separat de la família en creuar la frontera il·legalment, o els qui arriben sols des de Centreamèrica fugint de les amenaces de les "pandilles".

Llegint l'informe fet a Mèxic per UNICEF i el  "Consejo nacional para prevenir la discriminación 2010" trobem les següents dades sobre la població infantil  (28,9%):

No volem atipar-vos de dades o casos, però creiem que aquesta informació ens ajuda a entendre la realitat de la que estem parlant.

I què és Hocati?

Deixem que ens ho expliquin ells mateixos en aquest vídeo:


 Es un projecte que té per finalitat oferir als nens i nenes de carrer una llar on refer la serva vida. En concret tenen tres cases, una pels petits de 0 a 7 anys, una pels mitjans de 8 a 12 i una pels adolescents i joves de 13 endavant.
Us les ensenyem:

Hocati 1 , a la colònia Juárez (pels petits)

Hocati 2, que és una casa cedida per les Mares Escolàpies de Tijuana (pels mitjans)


Hocati 3, que va ser la primera casa, i seria la rectoria de la parròquia de Fàtima.(pels grans)


¿ Hocati 4 ?  Fa uns mesos els escolapis varen rebre en herència aquesta casa, força feta malbé per dins. Calen uns quants diners per adequar-la que ara no tenen. També han parlat de la possibilitat d'obrir-hi un casal pels joves "pandilleros" del barri; això seria una nova àrea d'acció. Ja veurem! Sigui el que sigui, segur que serà una obra tan meravellosa com la que ara fan.


Moltes coses d'aquestes llars ens han cridat l'atenció i algunes molt especialment.....

  • A les llars sempre hi ha una presència estable d'adults, a qui els nens anomenen "tíos" i "tías". No són treballadors a sou o funcionaris. Són persones que viuen a la llar com a casa seva. Això permet crear un autèntic ambient familiar. A més hi ha voluntaris que col·laboren en algunes tasques i equip de personal professional que fa l'acompanyament que calgui dels nois.

  • La neteja de la casa i l'ordre de les habitacions, així com el fregar plats, ajudar a la cuina, netejar serveis, etc... va a càrrec dels nois i noies amb l'ajuda dels voluntaris, i hem de dir que ho mantenen tot molt net. Vegeu fotos




I aquí una foto que vàrem fer de la cartellera de serveis a una de les llars.


  • L'ambient serè i dialogant que hi ha a les cases, entre els nois i noies, amb una autèntic clima familiar, que hem constatat en la celebració joiosa que fan quan celebren l'aniversari d'algun dels nois/es, o en les fotos que ens han ensenyat de les festes de Nadal i de les vancances que fan junts a l'estiu,

  • El fet que les cases siguin mixtes. La majoria d'institucions d'acollida separa els nois de les noies, en llars diferenciades. Els escolapis van començar així, però no van durar no tres mesos, ja que al 4t mes de funcionament, allà l'any 1974, la policia els va portar dos germans, un nen i una nena, i ja els hi va semblar prou dur el que els estava passant com per separar els dos germans. I des d'aleshores totes les llars són mixtes, como ho són les famílies.
  • La passió que tenen els de l'HOCATI per la lectura. De debò, entrar en una llar d'infants i trobar-se'ls tots concentrats en el que estan llegint, al menys a nosaltres, ens ha deixat emocionats i boca-badats.

  • Potser el que més ens ha sorprès, i creiem que és un indicador objectiu de la feina que fa a l'HOCATI, és que la majoria dels nois i noies, acaben realitzant estudis universitaris. 


Hem pogut parlar una estona amb els educadors i "tíos y tías" de la llar, que ens han explicat el seu dia a dia, els esforços que fan per aconseguir subvencions, i la il·lusió amb que parlen dels seus fills adoptius: els nens i nenes de l'Hocati.

Visitant i xerrant amb els "tíos y tías" de l'Hocati 1
I ara parlant amb els nens i nenes d'Hocati 1, els petits
Dialogant amb l'Equip Directiu d'Hocati. 
A l'Hocati 3, amb els adolescents

Nens de l'Hocati amb l'escolapi Cruz García
Petits de l'Hocati 1 amb l'escolapi Daniel Velázquez
Els nens i els tíos de l'Hocati, amb el director, l'escolapi Jaime Núñez, rebent el donatiu d'una empresa
Els nens de l'Hocati 2 en un taller de pastisseria
"Tíos i Ties" de l'Hocati 1, després de pintar la casa com a voluntaris

I fent clic aquí, accedireu a l'àlbum de fotos de l'Hocati

Acabem deixant-vos un vídeo del director dels HOCATI, l'escolapi Jaime Núñez, que ens explica els objectius i funcionament de les llars, i us recordem que si voleu ajudar aquesta institució personalment o fent un donatiu, feu clic aquí

.

Camí de Mexicali a Tijuana

Ahir a la tarda arribàvem a Tijuana, provinents de Mexicali. A mig camí es passa per una zona desèrtica amb unes pedres ben curioses. És La Rumorosa.


És com si algú s'hagués entretingut a posar pedretes (millor dit, pedrotes)  una sobre l'altra, durant infinitat de quilòmetres, i al fons el desert que separa Mexicali de Tijuana.  No ens vàrem poder estar d'aturar-nos per fer-nos alguna foto.



La tropa dels catalans, amb tres escolapis: el Dani Velázquez,(rosa) l'Hilario Flores (negre) i el  Carlos Rojas (blanc)

I en mig d'aquest desert, et vénen unes sensacions com si estiguessis en un paisatge lunar o en un altre món. I de fet sí que hi estem. Estem descobrint un altre món escolapi. No ens és desconegut, perquè compartim els mateixos valors que l'Escola Pia promou arreu, però amb altres activitats i sobre tot amb altres realitats. Estem contents de poder estar aquí, i ens endurem més, molt més, que no pas deixarem o podrem col·laborar posteriorment, però l'opció pels pobres, per les perifèries, pels migrants i els seus fills, pels nens i nenes de carrer que hem vist aquí i a Los Ángeles, ens fan adonar-nos de lo increïblement compromesos que estan aquest religiosos i tots els seus col·laboradors. I per a nosaltres és una lliçó de vida que no té preu.

Avançada la tarda ens hem reunit amb l'Equip que coordina els Hogares Calassanç de Tijuana (HOCATI) amb l'escolapi Jaime Núñez, al davant. Potser des de les Fundacions hi reconeixeu algú més a la foto! 
De moment us deixem una foto de la reunió. Demà visitarem les tres llars.


I en sortir de la reunió hem gaudit d'una nit fresca i clara, i hem fet unes fotos des del terrat de la comunitat escolàpia. I ja hi tornem: els potents focos que hi veureu, són dels EUA, il·luminant el mur perquè ningú aprofiti la foscor de la nit per fer el pas.




Bona nit a tothom, demà us explicarem més,