L'Escolarització a Mexicali

A Mexicali les famílies tenen diverses opcions per escolaritzar els seus fills:

A) Escolaritzar-los a les escoles públiques.
Aquests centres estan força massificats i imparteixen classes pel matí o per la tarda (jornades de 4 hores diàries), fet que provoca que els nens tinguin mig dia lliure, i per tant la presència de nens pel carrer és molt freqüent, amb el que això comporta, ja que les families treballen a les "maquiles" on fan llargues jornades laborals que impedeixen la presència de familiars a les cases. D'altra banda els nivells educatius no són sempre com es desitjaria per la presència a l'aula de problemes que van més enllà del fet acadèmic (violència, drogues, abandonament familiar, agressivitat i manca de recursos als centres). En aquest vídeo veiem com els pares d'una escola clausuren l'escola dels seus fills per reclamar que l'Estat pagui els sous als mestres i doni recursos al col·legi.

B) Inscriure'ls en una escola privada.
Aquesta opció garanteix la qualitat educativa i la permanència de matí i de tarda a l'escola, però no són molts els qui poden pagar les quotes escolars, que oscil·len entre 300 i 400 euros al mes.

C) Estudiar en una escola als Estats Units.
Molts nens són fills de famílies que ha estat deportades dels Estats Units, però els seus fills van néixer en aquell país i per tant poden realitzar allí els seus estudis, al preu d'haver de passar cada dia la frontera, d'anada i de tornada. Amb això garanteixen la qualitat dels estudis dels seus fills i l'obtenció de titulació nord-americana, que algun dia els pots ser de gran utilitat. En aquest vídeo podem veure un exemple de nens que viuen a Mexicali però estudien a Caléxico.

D) I si bé el problema ja es va superant, encara queden nens i nenes que no van a l'escola, especialment als barris dels afores, de pobresa extrema, perquè ningú no els porta al col·legi.

E) L'institut Calasanz dels escolapis de Mexicali és una opció valenta que vol oferir el millor de cadascun dels models escolars. És a dir: una escola de qualitat, amb horari escolar complert, de 8 a 1 i de 3 a 5.30,  i a un preu assequible a les famílies d'ingressos baixos molt baixos. De fet, l'escola està situada a un barri popular de classe baixa de Mexicali, i el preu que paguen és de 5 dòlars al més (i hi ha famílies que no ho poden pagar).
Per mantenir-se ja podeu imaginar els esforços que fan els escolapis de Les Califòrnies, tant a Mèxic com a EUA, per aconseguir donants. Ara per ara se'n van sortint amb aquesta escola de qualitat pels més pobres.

Si vols donar un cop de mà, fes clic aquí.

Fundació Educació Solidària a Les Califòrnies

Avui, mentre vosaltres ja dormiu, nosaltres que anem 9 hores per darrere, hem visitat la Fundació Educació Solidària de les Califòrnies. És la germana americana de la nostra FES-Catalunya.

En un primer moment ens han fet una anàlisi de la realitat en la que viuen:

I a partir d'aquesta anàlisi ens han presentat els grans objectius de la FES-Califòrnies

En Toni Burgaya envia aquest resum de l'explicació per publicar-ho al Blog:

Presentació de l'Eduación Solidaria en las Californias A.C.

La situació de les Califòrnies és la d'un espai de frontera amb molta migració i la realitat que això comporta.
Davant de l'exclusió volen generar espais oberts i integradors, amb base participativa i comunitària que reforcin l'afectivitat i autoconfiança.
Hi ha molt nen amb risc de carrer donat que els pares han de treballar molt.
Aquí és on treballen els escolapis.
Els nois i noies no tenen xarxa on sustentar-se quan els pares no hi són.
Tampoc hi ha espais de convivència com els parcs i les places públiques per afavorir una xarxa social que pugui suplir aquestes mancances.
Amb la feina que fan aconsegueixen que les persones somniïn amb un projecte de vida de futur que els animi a estudiar.
Volen donar una oportunitat educativa, una oportunitat de futur a tots els nois i noies. Volen donar veu a les persones perquè puguin participar activament i també volen donar sentit de pertinença. 
Els programes que tenen en actiu són:
Escuela de Tareas,  Cali-Verano (Verano Feliz en Tijuana, Cachi-Verano en Mexicali, Bufa-Verano en Ensenada i Verano Estelar en East LA) i Instituto José Calassanz

Tots aquests projectes tenen l'objectiu de que la comunitat sigui l'autora de la seva transformació.

L'Equip de FES.Califòrnies amb nosaltres

I tot seguit hem sortit per començar a conèixer la resposta que la FES-Califòrnies dóna a aquesta problemàtica. Avui hem tingut temps de visitar una de les 24  "Escuelas de Tareas" que funcionen a Mexicali des de fa 16 anys, projecte que ja s'està extenent a altres ciutats, amb 3 a Ensenada, 3 a Tijuana i 1 a Los Ángeles.

Ens hem trobat una gran sorpresa, i és que metodològicament les Escuelitas de Tareas es fonamenten en la pedagogia de l'educador català Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna

Ideal que ens recorda Calassanç i el seu lema "Pietat i Lletres"

Després ens hem traslladat a la comunitat, on residim, on en veure uns jocs de parc del costat, no ens hem pogut resistir.

Aquí podeu escoltar una entrevista a la ràdio a la Coordinadora de les Escuelas de Tareas Calasanz (ETC), Patrícia González. Ens explica la història de les ETC, el funcionament, la localització...

En acabar ens hem traslladat a la comunitat dels escolapis de Mexicali, on tot berenant ens han explicat altres projectes que visitarem demà,  tot mirant el mapa d'obres escolàpies a Mexicali.

Demà més.... per vosaltres demà serà a migdia.

Mexicali y el pinche calorón.

Mexicali és una ciutat d'un milió d'habitants situada a la frontera amb USA, on hi ha una ciutat més petita, Caléxico, situada a la frontera amb Mèxic.

A la part superior Caléxico (EUA) i sota la línia de llum (que és la frontera) Mexicali.

"El pinche calorón" ve a ser com "La fomuda calor",  i és que a l'estiu no és estrany estar entorn als 50 ºC,  si bé a l'hivern el fred arriba a matar per hipotèrmia persones que queden al descobert intentant entrar il·legalment a EUA.

L'escolapi Daniel Velázauez, que va conduint portant-nos cap a Mexicali, ens ho explica així:

Mexicali va ser fundada com a ciutat l'any 1902. En aquells moments era una regió pràcticament despoblada, habitada pels indis Cucaph. Aviat s'inicià el cultiu del cotó.  Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial, la demanda d'aquest producte es va disparar, produint-se un gran creixement de la ciutat, fet que va coincidir amb la presència d'una gran colònia xinesa, provinent dels Estats Units, d'on van ser expulsats en finalitzar les infraestructures ferroviàries en les que treballaven. 

La primera industrialització va anar de braç de la producció cotonera. L'activitat hortofrutícula (cebes, espàrrecs, cotó i blat), juntament amb les "famoses" maquiladoras (indústries de capital nord americà i treballadors a sous molt baixos de Mèxic) formen la principal indústria, que ha atret cap a la ciutat molts mexicans d'altres indrets, especialment de zones rurals. Un món a part és el narcotràfic i les màfies de tràfic de persones.

A la ciutat, com és lògic, hi ha un una població fluctuant no censada, corresponent a les persones de Sudamèrica que intenten entrar als EUA des d'aquest punt, saltant de Mexicali a Caléxico, com podeu veure en aquest vídeo:

Després del terratrèmol d'Haití, molts dels seus habitants van aconseguir arribar a Mexicali per passar la frontera, però molts d'ells han decidit fer vida a la ciutat, i està creixent significativament la presència Haitiana a la Capital de la Baixa Califòrnia: Mexicali.

Aquesta ciutat també va ser famosa pel riu Colorado, entorn al qual es van fer moltes pel·lícules de Far West, i és que de fet estem a l'Oest del continent.

La edat mitjana dels habitants de Mexicali és de 26 anys, i el grup de 0 a 14 anys representen el 25% de la població de la ciutat. No és d'estranyar que els escolapis s'hi fessin presents el 1998, amb tanta infància per educar.

En una altra entrada explicarem amb detall la tasca que realitzen els escolapis a Mexicali, juntament amb un grup de catalans que hi van anar com a voluntaris i s'hi van quedar.

Entre tant us deixem unes imatges de les muntanyes nevades de Santa Rosa i San Jacinto que estem veient en el transcurs de Los Angeles cap a Mexicali, a les 11 del matí, les 8 de la tarda hora vostra a Catalunya.

Esmorzem i marxem cap a Mexicali

Estem esmorzant, i expliquem als companys que acaben d'arribar el que vàrem fer ahir.

La Josefina Jou a la cuina amb l'escolapi Josep Margalef,
preparant l'esmorzar. Com no podria ser d'altra manera: un ous remenats!

En Sergi explica:

Ahir vàrem tenir una reunió amb representants de les tres parròquies que els escolapis tenim a Los Ángeles.

Primer totes les persones ens vàrem presentar i ens va sobtar molt veure que tenen molts responsables diferents a cada parròquia. És el que ells en diuen "ministerios" i cada persona en té un o dos. Així col·laboren en l'acció parroquial.

Gràcies a l'acció dels escolapis el barri s'ha transformat i els feligresos estan molt contents. Els escolapis són molt acollidors i hi ha molta gent que fa hores de cotxe per poder assistir a les eucaristies i a les moltes reunions que es fan. Fins i tot vàrem escoltar testimonis de persones que s'han canviat de casa per viure més a prop de la parròquia. A les persones els enamora el carisma dels escolapis de treballar pels pobres i per la seva educació.

Va ser una reunió molt interessant en que cada persona compartia la seva experiència de vida.

I en Toni ens diu:

El Sergi Noguera i el Toni Burgaya vàrem participar de l'assemblea mensual que fan els escolapis de les Califòrnies. Aquesta assemblea la va instaurar el P. Joaquim Hereu de cara a poder coordinar la viceprovíncia.

Nosaltres vam explicar com està organitzada l'Escola Pia de Catalunya i la visió de cap a on es vol anar. També van explicar el funcionament de les Fundacions, de les escoles i el projecte SUMMEM.

I yambé es van reunir amb la Congregació Viceprovincial, i sobre això en Toni explica:

A la reunió de la Congregació de la Viceprovíncia de les Califòrnies hi hem assistit el Sergi Noguera i jo per parlar de les possibilitats de construir projectes compartits conjuntament entre l' Escola Pia de Catalunya i l'Escola Pia de les Califòrnies. Primerament han fet una anàlisi de la situació actual per passar després a parlar de projectes concrets. EL dissabte es tornaran a reunir de cara a decidir quins projectes es portaran a terme en els propers anys.

Ara en acabar d'esmorzar tornem cap a una altra frontera, la de Mexicali. Fins després. Ah, aquí la foto de després d'esmorzar, feta  a la porta de la parròquia de Santa Llúcia.

Ja hi som tots !!!

Ara si ja hem arribat tots!!!!

Aquesta nit de dilluns ja hem arribat els que faltàvem ! Equip al complet !

Algun dels que han arribat avui estava tant contents de ser-hi, que ha fet un gest "papal", fent un petó a terra. Ens ha explicat que era el petó de l'amistat i l'estimació.

Mentre els darrers quatre volàvem, els altres tres han participat a l'Assemblea dels escolapis. Una reunió mensual en la que participen tots els religiosos que poden. I diem això perquè a la Viceprovíncia es produeix una situació ben curiosa: hi ha escolapis que no poden entrar als EUA perquè encara no tenen permís d'entrada, i a l'inrevés passa el mateix: hi ha escolapis que no poden sortir d'EUA perquè si ho fan han de començar de nou els tràmits de residència. Vaja, que mai no hi són tots. Avui a la reunió érem 17, en faltaven per aquestes qüestions altres 7.

Després ens hem pogut reunir amb els laics i laiques que coordinen les diverses accions que es realitzen a les parròquies de Los Ángeles.

Demà tornarem a creuar la frontera per anar a Mexicali.

Passant la frontera

Avui hem passat una altra vegada la frontera. Ja la vàrem passar de Los Ángeles a Tijuana, i potser vàrem trigar 5 minuts. Sortir d'EUA en direcció Mèxic, per la frontera entre les ciutats de Sant Diego i Tijuana, és ben senzill.
A l'inrevés ja és una altra cosa. Diuen que és la frontera mes creuada del món. amb un trànsit de 13 milions de cotxes anuals, i 34 milions de persones. Si fem la divisió, ens surt que 35.616 cotxes que transporten unes 90.000 persones cada dia.  Si el dia és tranquil, potser trigues una hora a passar, però com hi hagi alguna recerca de tràfic il·legal (de persones, armes o drogues) pots trigar 5 o més hores en entrar als Estats Units.
Cada cotxe passa per un inspector que revisa els documents, però com trobin una mínima irregularitat o senzillament sospitin d'algú o d'alguna cosa., et posen un paper al parabrises i llavors has de passar una segona revisíó, i això és una bona estona més.

L'escolapi Dani Velazquez  amb els nostres documents

I ja que el pas és vent lent i les cues assegurades, s'ha creat tot un món al costat Mexicà de la frontera. Un munt de persones venen tota mena d'objectes: ventiladors, ordinadors, rellotges, telèfons, aliments i begudes, tabac, vins, roba, catifes, joguines, productes de farmàcia.... Aquí teniu unes poques fotos fetes aquest matí mentre esperàvem

 A què és degut tot aquest moviment?  Mirem algunes fotos del centre de Tijuana i de la zona propera a la frontera. i potser en traiem l'entrellat.

Hi trobem gran quantitat de  supermercats, joieries, dentistes, clíniques..... 

Molts dels qui travessen la frontera són nord americans que entren a Tijuana per comprar productes o rebre serveis mèdics que els hi resulten molt més bé de preu i de igual qualitat que al seu país. Aquí uns exemples en dòlars

Aquesta, doncs, és una de les raons per les que tanta gent passa la frontera.

Un altre grup grup de persones que passen cada dia, són els treballadors. Es calcula que són uns 24.000 diaris, Persones que tenen la seva residència a Mèxic però que treballen als EUA, i s'hi desplacen diàriament. La raó és ben senzilla. El salari net mensual mexicà és de 514,64 dòlars, i als estats units, per la mateixa feina conbren prop dels 3000$ mensuals. Aquest col·lectiu és el que fa les primeres cues del matí amb els seus cotxes, cap a les 5 del matí, i treballen a les ciutats properes a EUA (San Diego, Los Ángeles, etc.) I en què treballen al nord de la frontera? 

*Extret de "Perfil de los trabajadores transfronterizos" Tijuana 1998. Catalina Amuedo

Entre els mexicans que passen diàriament la frontera hi ha un grup que, com a educadors,  ens pot cridar l'atenció: els escolars. Els pares mexicans que s'ho poden permetre, envien els seus fills a estudiar a escoles nord americanes properes a la frontera. Un cas evident el trobem a la escola parroquial en que col·laboren els escolapis a Caléxico, a tocar de Mexicali (on hi ha una altre pas fronterer), on el 80% dels alumnes viuen a Mèxic.  

Passa quelcom similar amb els universitaris. Alguns nord americans estudien a univesitats de Tijuana pel l'alt preu de les taxes d'EUA, però també hi ha univesitaris de Tijuana que estudien a EUA.

Llegim al New York Times la situació dels universitaris mexicans que estudien a EUA:

Tijuana, Baja California. 5 AM. Martha sale de su casa en la madrugada. Todavía en la oscuridad hace fila para esperar el autobús y comenzar su travesía de 3 horas. Está lista para cruzar la frontera como hace todos los días.

Ella luce diferente a la mayoría de quienes van en el camión. No es una jornalera, ni lleva sombrero, no parece campesina. Es una estudiante estadounidense que vive en Tijuana, “TJ” como le dicen cariñosamente, para abatir los costos de vida del otro lado de la frontera. Les llaman “los transfronterizos”.

Como ella, docenas de otros estudiantes de preparatoria hacen el mismo ritual a diario. Esperan, mezclados entre la larga fila de quienes a diario esperan cruzar en San Ysidro, uno de los puntos donde más gente pasa la frontera. A veces, hasta 16 mil por día.

Luego de cruzar la frontera, Martha aún tiene que tomar otro transporte para llegara a su preparatoria. Las clases comienzan a las 8 AM en punto y espera que el oficial de inmigración no tarde para poder llegar puntual a su escuela en el Distrito de Chula Vista.

Como la de Martha hay muchas más historias. Algunos se levantan a las 3 AM para comenzar su día. Otros, unos minutos más tarde gracias a que su madre se levanta a las 2 AM para apartar lugar en la fila de migración.

Para algunos de sus maestros pueden ser una plaga; para otros, son dignos de admiración. Cuando Martha llega unos minutos tarde a su clase, su maestro de historia la deja pasar sin problema porque sabe su situación. Con otros es mejor que no se enteren porque podrían acusarlos y serían expulsados.

Quedarse dormido por la travesía y por las pocas horas de sueño también es un problema: “Aunque hay algunos maestros que se enojan muchísimo, sabes que son la clase de maestros a la que no les cuentas que eres transfronterizo”, cuenta Martha.

Algunos consejeros escolares aprecian mucho a estos estudiantes y creen que en su momento se volverán líderes, pues “saben exactamente qué quieren y cómo lo quieren… no es el tipo de persona que termina trabajando en un Jack in the Box, sino son gente que busca y encuentra”.

I al diari La Jornada de Baja California, llegim d'un universitari nord americà que estudia a Tijuana:

“En Tijuana pago 260 de renta, como 80 de Internet y cable, 40 de luz y cuando mucho 20 de agua. Salgo los sábados, a veces los viernes, casi siempre uno de los dos, y varias veces por semana como en restaurante, pero nada caro”, dijo el estadunidense de nacimiento.En el caso de Los Ángeles, el promedio de ingresos para que una persona rente es de 6 mil dólares y de por lo menos 10 mil para San Francisco.

Segurament trobaríem altres raons per passar la frontera freqüentment. Ja veieu que aquesta frontera és tot un món. Avui hi hem fet cua, érem 4 dels 90 mil que passaran avui. Fins l'any vinent encara han de passar-hi 33.999.996. 

Un altre dia us escriurem sobre els qui passen, però no per aquesta via. 

Demà arriben els altres 4 membres de la colla. Avui els han retratat sortint de Barcelona. Bon viatge, companys, i fins demà.

Anna, Josefina, Jose i Ramon