Reflexions en veu alta.... Josefina Jou

EMPODERAR, CONFIAR, ESPERAR …

Ja no em queden paraules després del que la Montse i el Ramon han escrit, han dit tot allò que jo també portava al cor.

Però, hi ha una paraula que, encara que no sona molt bé, és la que millor definiria el que us vull explicar. La paraula es EMPODERAR.

He vist dones, nens i joves, al quals se’ls dona eines perquè la seva veu es faci sentir, se’ls fa conscients de la seva dignitat, del seu valor, se’ls fa confiança, se’ls dóna responsabilitat, se’ls fa sentir part important del projecte escolapi, en definitiva, es creu amb ells i elles. I ells i elles ho accepten, s’ho creuen i posen a disposició de la comunitat el seu temps, la seva vàlua, això els fa avançar constantment, els dóna força per créixer i transformar el seu entorn.

Dones, nens i nenes i joves que són maestritos i maestritas, tios i ties, cordinadors d’escuelitas, responsables de Cachiveranos, Veranos Felicices, catequistes, membres d’associacions, ...

Escoltar-los ha estat una font d’inspiració i esperança en pensar que canviar el món, malgrat tot, és possible. Voldria aprendre a confiar, a creure, a acceptar i donar l’altre tota la seva dignitat.

Gràcies a tots els que treballeu a les nostres Califòrnies pel vostre testimoni i la vostra manera de fer, n’hem d’aprendre molt. Moltes gràcies per tots els apapachitos i benediccions que hem rebut aquests dies, un do que ha d’anar donant fruits. Josefina

Reflexions en veu alta... Ramon Beringues

La paraula que crec que més s'ha repetit en la visita a Mèxic ha estat GRÀCIES.
GRÀCIES per l'oportunitat de fer aquesta visita
GRÀCIES per l'acollida dels escolapis mexicans
GRÀCIES per tots els treballadors i treballadores laics que ens han acollit, acompanyat, compartit, ensenyat
GRÀCIES per totes les famílies, especialment mares, que ens han obert casa seva i el seu cor
GRÀCIES per tota la joventut que ens ha fet riure i pensar
GRÀCIES per la canalla que ens ha fet sentir educadors i educadores, mestres

Aquesta visita és una visita plena de contastros i contradiccions, de situacions d'injustícia, d'incomprenció, d'abús, de desigualtat, de pobresa i alhora és una visita plena d'abraçades, d'entrega, d'acollida, d'agraiment, de presència humana i cristiana, de comunitat.

I amb tot això, jo em quedo amb una realitat inalterable: Els nens i les nenes són nens i nenes aquí, allà i a tot arreu. Són curiosos, volen saber, volen jugar, volen compartir, volens aprendre. Són riallers i participatius... Per això, l'educació dels infants i joves és la millor manera de donar eines a aquests infants per tal de poder transformar la societat, per poder viure en plenitud, per poder fer-se grans en valors i en humanitat. Allà ens han ensenyat que les comunitats es transformen amb la implicació de la mateixa comunitat i que sense la implicació de tots els agents és molt complicat dur a terme una transformació real de la societat.

Gràcies. Ramon Beringues

Reflexions en veu alta.... Montse Julià

Hem acabat el viatge i em sap greu tornar a casa. En tinc ganes sí, però em sento massa bé amb tota la gent que hem conegut.

M’emportaré moltes emocions i no voldria oblidar mai tantes coses que m’han fascinat.

No ha estat un viatge qualsevol. Ha estat un compartir moments inoblidables amb persones amb un gran cor. Ens han agraït infinites vegades que els haguem volgut anar a veure. He de dir que això m’ha sorprès realment perquè per mi no té preu tot el què ens han deixat viure.

A cada lloc que hem anat, testimonis de lluita i superació ens han acollit amb milers d’ “apapachos”. Ens han explicat experiències que commouen. Ens han fet partíceps del seu dia a dia. Ens han estimat. I sense haver-ho previst, els hem estimat i ens han emocionat.

Hi ha dues frases que hem sentit que voldria portar sempre amb mi. Una que es va dir fent referència a les “escuelas de tareas”:  “aunque venga un solo niño, aquí estaremos nosotros”.

I una altra que van dir amb els braços creuats davant del pit, el cap inclinat i els ulls tancats: “los padres siempre nos apapachan mucho”.

Me’n vaig amb un sentiment d’admiració i d’esperança.

Admiro el gran esperit de lluita que s’encomanen els uns als altres. Admiro la increíble feina que fan els escolapis donant veu a la comunitat i fent-la protagonista de la pròpia transformació a partir de l’educació.

Me’n vaig trista, perquè voldria ser aquí i allà, però contenta per l’esperit lluitador que he palpat i perquè confio que entre tots podem fer un món millor.

Montse Julià

I ja estem de tornada

Aquest dilluns hem fet les maletes i ja estem tornant cap a casa.
Arribem a Barcelona aquest tarda de dimarts. Ja penjarem una foto. Ara us deixem la darrera que ens hem fet en sortir de Los Ángeles i el vídeo com a "Àlbum dels records"
Han estat uns dies apassionants, que en properes entrades uns anirem comunicant, i també procurarem anar donant-vos notícies del que van fent els nostres amics a les Califòrnies.
Fins aviat !

Aquí a l'aeroport de Los Ángeles

I aquí a l'aeroport de Barcelona, acabats d'arribar.

Chinchachoma, un escolapi singular

Els Hogares Calasanz de Tijuana, varen ser creats l'any 1974. Aleshores eren nombrosos els nens de carrer a les grans ciutats de Mèxic.
Va haver un escolapi barceloní, l'Àlex García Duran, conegut com a Chinchachoma, que va obrir el camí de l'Escola Pia entre aquesta infància, com va fer Calassanç en el seu moment. No es estrany veure aquesta foto del Chincha, a l'HOCATI

Chinchachoma va arribar a organitzar 18 llars per a nens de carrer a Mèxic, descrivint progressivament una pedagogia de treball amb aquests infants, per a ell "un diamant" per descobrir, com explica en aquest vídeo.

Per conèixer més podeu escoltar-lo parlant en una sessió d'Alcohòlics Anònims a Mèxic: tota una lliçó d'educació.

Resum fotogràfic

Avui dilluns ens mourem poc. Essencialment estarem tancats amb els coordinadors de l'acció de l'Escola Pia de Les Califòrnies, per veure quins acords de col·laboració podem fer, i després ja anirem cap a l'eroport pel viatge de tornada.
Però us deixem, per ara, aquest resum de la nostra visita. El Blog continuarà actualitzant accions dels escolapis de Les Califòrnies i de les nostres relacions amb ells.

La muralla

Encara no feia ni una setmana que el president dels EUA havia assumit la presidència, que els Mexicans treien aquest curtmetratge, ple de tòpics i mites mexicans.

Hi ha murs que tenen fama històrica. Alguns llargs, d'altres no tant. Buscant per Internet en trobem alguns:

• La Musalla de Ston a Croàcia, de 5,5 km.
• El mur del Monument dels veterans del Vietnam  Washington, amb gairebé 60.000 noms.
• La Muralla de Troya, a Turquia. actualment en runes.
• El mur d'Adrià a Escòcia, a mb uns notables 117 km.
• El Mur de Berlín, aixecat e 1961 i ensorrat el 1989. Ben conegut.
• El Mur del Gran Zimbabue, al pais del mateix nom, el van aixecar entre el s.XI i XIV.
• El Mur de Sacsayhuaman, que rodeja el santuari d'aquesta localitat, a Perú.
• Les blaves muralles de Babilònia, del s.VI a.C, reconstruïdes per Saddam Hussein
• El mur de les lamentacions, a Jerusalem, de l'any 19 a.C.
• La Gran Murala Xinesa de 8.800 km,  que van trigar 21 segles a acabar-la.
• I la muralla de Lugo, i la d'Àvila, i la de Carcasonne, i les de Micenes, i......

A Catalunya tenim les Muralles de Tarragona

I a Mèxic tenen el mur de la frontera entre Mèxic i EUA. 

Si els mirem tots en conjunt, trobarem que només un té el nom d'una persona, la muralla d'Adrià, i només una la supera en quilòmetres, la de la Xina.

Vist això, la Muralla de la frontera dels EUA amb Mèxic ostenta el trist rècord de ser la segona més llarga del món, i de la història, i té nom propi: la Muralla de Trump. Si bé no va ser ell l'ideòleg (va iniciar la fortificació Bill Clinton, i la va continuar Bush i Obama), la fama de l'endu Tump, per tenir-ho com a punt central en el seu programa electoral.

Alguns problemes sobre el mur de la frontera.

1. La frontera té una distància de 3200 km. El mur ja està fet per les administracions anteriors en 1/3 part. Algunes altres zones són de difícil accés per l'orografia (rius, deserts, muntanyes).
2. Segons un informe del Departament de Seguretat d'EUA, construir el mur costaria 21.600 milions de dòlars. 
3. El president Trump diu que el mur el pagaria l'Estat Mexicà. Podria posar-se noves taxes al comerç i als visats provinents del sud, però això també comportaria pèrdues pels EUA.
4. Moltes de les terres on aniria el mur són propietats privades, fet que significaria una expropiació massiva que comportaria altres problemes polítics als EUA.
5. El mur que ja està construït des del mandat de Bill Clinton, s'ha mostrat insuficient i de fet no frena la migració il·legal.
6. El Mur tindria un gran impacte mediambiental. 
7. El mur limitaria el pas de les tribus americanes que resideixen al desert, especial a Arizona
8. I la llista podria ser més llarga....

Per ara la resposta escolàpia és col·laborar en l'acció educativa als dos costats de la frontera, i el que hem intentat nosaltres quan hem visitat la muralla, malgrat de moment no sigui més que un gest simbòlic.

Visitem l'Hocati.

Els Hogares Calasanz  de Tijuana (HOCATI) van néixer l'any 1974 com a resposta dels escolapis de d'aquesta ciutat als nens i nenes del carrer.
Abans de presentar-vos l'Hocati, volem fer un parèntesi, per conèixer una mica millor la situació de la infància a Tijuana i a Mèxic en general, per entendre les raons que deixen els nens al carrer.

Era freqüent (potser ara una mica menys) veure nens i nenes que es passen el dia pel carrer, ja que l'escola només és al matí o a la tarda, i  no tenen ningú a casa perquè les jornades laborals a les "maquiladoras" són molt extenses i mal pagades. Per tant a "casa" només hi anaven per dormir.
El web "Maquiladoras: explotación y resistencia", indica quina és la problemàtica. I al Web "Que suene la calle", hi llegim:

Tijuana, como en muchos otros aspectos es un lugar donde se condensa este problema, donde la fuerte migración se acentúa porque aquí hay más trabajo, la posibilidad de cruzar a Estados Unidos, la búsqueda de oportunidades o algún pariente resultan atractivas para jóvenes y niños que se enfrentan con situaciones familiares desastrosas y deciden huir, porque cualquier cosa parece mejor que eso.
Muchos de los niños que huyen de su casa caen presas de la prostitución, las drogas o el alcohol luchando entre la delincuencia y la rehabilitación en búsqueda de una vida tranquila, que al final es lo que buscamos todos.

Però hi ha casos en què la situació és francament greu. Per exemple quan romandre a casa pot posar en risc la integritat del nen/a o bé quan els pares l'han fet fora de la casa per la raó que sigui. També n'hi ha que han estat abandonats o s'han separat de la família en creuar la frontera il·legalment, o els qui arriben sols des de Centreamèrica fugint de les amenaces de les "pandilles".

Llegint l'informe fet a Mèxic per UNICEF i el  "Consejo nacional para prevenir la discriminación 2010" trobem les següents dades sobre la població infantil  (28,9%):

No volem atipar-vos de dades o casos, però creiem que aquesta informació ens ajuda a entendre la realitat de la que estem parlant.

I què és Hocati?

Deixem que ens ho expliquin ells mateixos en aquest vídeo:

 Es un projecte que té per finalitat oferir als nens i nenes de carrer una llar on refer la serva vida. En concret tenen tres cases, una pels petits de 0 a 7 anys, una pels mitjans de 8 a 12 i una pels adolescents i joves de 13 endavant.
Us les ensenyem:

Hocati 1 , a la colònia Juárez (pels petits)

Hocati 2, que és una casa cedida per les Mares Escolàpies de Tijuana (pels mitjans)

Hocati 3, que va ser la primera casa, i seria la rectoria de la parròquia de Fàtima.(pels grans)

¿ Hocati 4 ?  Fa uns mesos els escolapis varen rebre en herència aquesta casa, força feta malbé per dins. Calen uns quants diners per adequar-la que ara no tenen. També han parlat de la possibilitat d'obrir-hi un casal pels joves "pandilleros" del barri; això seria una nova àrea d'acció. Ja veurem! Sigui el que sigui, segur que serà una obra tan meravellosa com la que ara fan.

Moltes coses d'aquestes llars ens han cridat l'atenció i algunes molt especialment.....

• A les llars sempre hi ha una presència estable d'adults, a qui els nens anomenen "tíos" i "tías". No són treballadors a sou o funcionaris. Són persones que viuen a la llar com a casa seva. Això permet crear un autèntic ambient familiar. A més hi ha voluntaris que col·laboren en algunes tasques i equip de personal professional que fa l'acompanyament que calgui dels nois.

• La neteja de la casa i l'ordre de les habitacions, així com el fregar plats, ajudar a la cuina, netejar serveis, etc... va a càrrec dels nois i noies amb l'ajuda dels voluntaris, i hem de dir que ho mantenen tot molt net. Vegeu fotos

I aquí una foto que vàrem fer de la cartellera de serveis a una de les llars.

• L'ambient serè i dialogant que hi ha a les cases, entre els nois i noies, amb una autèntic clima familiar, que hem constatat en la celebració joiosa que fan quan celebren l'aniversari d'algun dels nois/es, o en les fotos que ens han ensenyat de les festes de Nadal i de les vancances que fan junts a l'estiu,

• El fet que les cases siguin mixtes. La majoria d'institucions d'acollida separa els nois de les noies, en llars diferenciades. Els escolapis van començar així, però no van durar no tres mesos, ja que al 4t mes de funcionament, allà l'any 1974, la policia els va portar dos germans, un nen i una nena, i ja els hi va semblar prou dur el que els estava passant com per separar els dos germans. I des d'aleshores totes les llars són mixtes, como ho són les famílies.

• La passió que tenen els de l'HOCATI per la lectura. De debò, entrar en una llar d'infants i trobar-se'ls tots concentrats en el que estan llegint, al menys a nosaltres, ens ha deixat emocionats i boca-badats.

• Potser el que més ens ha sorprès, i creiem que és un indicador objectiu de la feina que fa a l'HOCATI, és que la majoria dels nois i noies, acaben realitzant estudis universitaris. 

Hem pogut parlar una estona amb els educadors i "tíos y tías" de la llar, que ens han explicat el seu dia a dia, els esforços que fan per aconseguir subvencions, i la il·lusió amb que parlen dels seus fills adoptius: els nens i nenes de l'Hocati.

Visitant i xerrant amb els "tíos y tías" de l'Hocati 1

I ara parlant amb els nens i nenes d'Hocati 1, els petits

Dialogant amb l'Equip Directiu d'Hocati. 

A l'Hocati 3, amb els adolescents

Nens de l'Hocati amb l'escolapi Cruz García

Petits de l'Hocati 1 amb l'escolapi Daniel Velázquez

Els nens i els tíos de l'Hocati, amb el director, l'escolapi Jaime Núñez, rebent el donatiu d'una empresa

Els nens de l'Hocati 2 en un taller de pastisseria

"Tíos i Ties" de l'Hocati 1, després de pintar la casa com a voluntaris

I fent clic aquí, accedireu a l'àlbum de fotos de l'Hocati

Acabem deixant-vos un vídeo del director dels HOCATI, l'escolapi Jaime Núñez, que ens explica els objectius i funcionament de les llars, i us recordem que si voleu ajudar aquesta institució personalment o fent un donatiu, feu clic aquí

.

Camí de Mexicali a Tijuana

Ahir a la tarda arribàvem a Tijuana, provinents de Mexicali. A mig camí es passa per una zona desèrtica amb unes pedres ben curioses. És La Rumorosa.

És com si algú s'hagués entretingut a posar pedretes (millor dit, pedrotes)  una sobre l'altra, durant infinitat de quilòmetres, i al fons el desert que separa Mexicali de Tijuana.  No ens vàrem poder estar d'aturar-nos per fer-nos alguna foto.

La tropa dels catalans, amb tres escolapis: el Dani Velázquez,(rosa) l'Hilario Flores (negre) i el  Carlos Rojas (blanc)

I en mig d'aquest desert, et vénen unes sensacions com si estiguessis en un paisatge lunar o en un altre món. I de fet sí que hi estem. Estem descobrint un altre món escolapi. No ens és desconegut, perquè compartim els mateixos valors que l'Escola Pia promou arreu, però amb altres activitats i sobre tot amb altres realitats. Estem contents de poder estar aquí, i ens endurem més, molt més, que no pas deixarem o podrem col·laborar posteriorment, però l'opció pels pobres, per les perifèries, pels migrants i els seus fills, pels nens i nenes de carrer que hem vist aquí i a Los Ángeles, ens fan adonar-nos de lo increïblement compromesos que estan aquest religiosos i tots els seus col·laboradors. I per a nosaltres és una lliçó de vida que no té preu.

Avançada la tarda ens hem reunit amb l'Equip que coordina els Hogares Calassanç de Tijuana (HOCATI) amb l'escolapi Jaime Núñez, al davant. Potser des de les Fundacions hi reconeixeu algú més a la foto! 

De moment us deixem una foto de la reunió. Demà visitarem les tres llars.

I en sortir de la reunió hem gaudit d'una nit fresca i clara, i hem fet unes fotos des del terrat de la comunitat escolàpia. I ja hi tornem: els potents focos que hi veureu, són dels EUA, il·luminant el mur perquè ningú aprofiti la foscor de la nit per fer el pas.

Bona nit a tothom, demà us explicarem més,