CAT-lifòrnies: Instituto José Calasanz, Mexicali

Mexicali és una ciutat envoltada de deserts. Arribis per on arribis, hauràs de travessar-se un. I al sud de la ciutat neix un riu, el Rio Nuevo, que per a nosaltres sembla increïble, però va de sud a nord. Travessa la ciutat i passant la frontera sense visat ni passaport, entra a EUA per Caléxico, per dipositar les seves aigües al llac Salton Sea. Diuen, però, que és el riu més contaminat dels dos països, tanmateix, a les seves ribes, com una gran taca verda, apareix l'entorn de Mexicali, una plana plena de vida. Tota una metàfora.

Impressiona entrar a la colònia San Martín Caballero, situada a l'extrem oest de la ciutat de Mexicali i a pocs metres del mur que ens separa dels EUA. Sembla com si agafant una bona embranzida des del pati de l'escola i fent un bon salt, poguessis passar a l'altra banda, on "diuen" que hi ha el somni americà. Però no és pas tan fàcil. Per a molts, aquest salt, més aviat és un malson.

Avui el Jose ha enregistrat aquest senzill video, circulant pel carrer del costat de la Muralla, a tocar de l'escola. És el paisatge habitual pels ciutadans d'aquestes latituds.

Els set catalans que estem de descoberta, ens dirigim al col·legi que els escolapis de la frontera estan construint a la perifèria d'una ciutat perifèrica. Estem al barri ("colònia", en diuen aquí) de San Martín Caballero. Pobre San Martín Caballero, que és com han rebatejat per aquestes terres sant Martí de Tours, aquell valent soldat romà originari d' Hongria i que va servir en les tropes de l'imperi Romà per terres de França cap allà al segle IV. Acostumat a anar a cavall pels boscos espesos i frondosos centreeuropeus, aquí a cada passa s'aixeca una enorme polseguera de fina sorra del desert veí. Costa imaginar el sant de Tours passejant per aquestes terres, Potser per això aquí el fan anar a cavall.,, qui sap! Uns quants metres més al nord, passant la muralla, tot és verd. Sembla que s'hi adigui més amb el nostre personatge, però ell s'ha quedat al sud. Potser aquella capa que va compartir amb el pobre que es va trobar pel camí, ara la comparteix amb tants pobres com hi ha al seu barri de Mexicali. Gràcies, cavaller, San Martí per ser entre nosaltres.

Ara estem a ple hivern i la temperatura deu rondar el 20 graus. Ens costa imaginar com deu ser a partir de setmana santa, quan les temperatures comencen a pujar i es mantenen entorn als 50. Potser sigui per això que diuen que als de Mexicali no els fa por anar a l'infern !

Antics barracons d'Educació Infantil i pati amb ombra pels petits

Nova construcció.

I entrem a l'escola. Va ser fudada fa 5 anys. En principi no eren més que uns barracons on feien classe els nens i nenes d'Educació Infantil. Ara acaben d'inaugurar la segona fase, amb un petit edifici que compta amb quatre aules per encabir de 1r a 4t de Primària. I ja estan posant fil a l'agulla per iniciar la tercera fase: l'edifici que acollirà 5è i 6è i tota la secundària. Hem estat veient com treballaven i hem jugant una estona amb ells.

Ep, que també treballaven quan hem arribat. Mireu:

Els alumnes són tots del barri. Viuen en cases petites, d'uns 30 o 40 metres quadrats, fetes amb fustes o aixecades pels seus propietaris, amb carrers a mig asfaltar i pocs serveis municipals.

Families pobres, humils i treballadores, que viuen l'escola com un regal caigut del cel, per la seva qualitat i per l'estima que li tenen els seus alumnes. La quota és de cinc dòlars al més, i n'hi ha molts que no hi arriben.
Alguns pares fan de voluntaris en les activitats extraescolas. Els hi diuen "tíos" perquè aquí els "monitors" només són pantalles d'ordinador. Un dels "tíos" de l'escola en explica la seva experiència.

Us deixem amb unes fotos fetes a l'escola, Que les gaudiu tant com aquesta escola, que es deu semblar força aquella del Trastevere de Roma de Calassanç.

Feu clic a la foto per veure l'àlbum que hem fet.