M’emportaré moltes emocions i no voldria oblidar mai tantes coses que m’han fascinat.
No ha estat un viatge qualsevol. Ha estat un compartir moments inoblidables amb persones amb un gran cor. Ens han agraït infinites vegades que els haguem volgut anar a veure. He de dir que això m’ha sorprès realment perquè per mi no té preu tot el què ens han deixat viure.
A cada lloc que hem anat, testimonis de lluita i superació ens han acollit amb milers d’ “apapachos”. Ens han explicat experiències que commouen. Ens han fet partíceps del seu dia a dia. Ens han estimat. I sense haver-ho previst, els hem estimat i ens han emocionat.
Hi ha dues frases que hem sentit que voldria portar sempre amb mi. Una que es va dir fent referència a les “escuelas de tareas”: “aunque venga un solo niño, aquí estaremos nosotros”.
I una altra que van dir amb els braços creuats davant del pit, el cap inclinat i els ulls tancats: “los padres siempre nos apapachan mucho”.
Me’n vaig amb un sentiment d’admiració i d’esperança.
Admiro el gran esperit de lluita que s’encomanen els uns als altres. Admiro la increíble feina que fan els escolapis donant veu a la comunitat i fent-la protagonista de la pròpia transformació a partir de l’educació.
Me’n vaig trista, perquè voldria ser aquí i allà, però contenta per l’esperit lluitador que he palpat i perquè confio que entre tots podem fer un món millor.
Montse Julià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada